L’era de les majories absolutes sembla que a les democràcies modernes s’ha acabat i la política està abocada als governs de coalició. La fragmentació política i l’expansió de la diversificació, juntament amb la proliferació d’actors amb possibilitats de presència pública i recursos, es multipliquen. L’heterogeneïtat fa que els acords siguin norma en una societat de matisos. Lluny sembla que queden sobretot a Europa els bipartidismes clàssics d’esquerres i dretes, que fomentaven l’alternança política entre dos gran partits que es diputaven el poder.
Des de fa anys, les formacions es veuen obligades a fer equilibris i buscar encaixos preelectorals o postelectorals per assegurar la governabilitat. Així, el càlcul s’ha convertit en la base de les aliances per assegurar escons al parlament. Com en moltes altres coses, els precursors de les coalicions són Suècia i Finlàndia, els nòrdics practiquen aquest art de des fa anys.
Les coalicions tenen punts forts i febles. No donen el control del poder a una única força i fomenten la discussió i pluralitat de les idees i projectes, obligant els actors a consensuar posicionaments ideològics, fent concessions, perdent plomes i buscant denominadors comuns. Els equilibris, però, només són possibles si hi ha ideologies properes i predisposició a la negociació si no s’entra en un bloqueig improductiu.