Negociació salarial i responsabilitat

Des de l’estiu passat, una bona part de l’atenció mediàtica ha estat posada en les negociacions entre sindicats i patronal al si del Consell Econòmic i Social al tomb de la qüestió del poder adquisitiu dels salaris i la seva revalorització. Les reunions van començar, a final de setembre, amb unes expectatives altes i unes posicions allunyades; i la manca d’acord entre representants dels assalariats i representants de les empreses ha estat qualificada en molts casos com un “fracàs”.

Ara serà el Govern -i, en conseqüència, els grups parlamentaris- el que tindrà la darrera paraula sobre aquesta qüestió. De fet, cal recordar que fins i tot en el cas que sindicats i patronals ens haguéssim posat d’acord, aquest acord s’hauria hagut de plasmar en una llei, perquè en aquests moments Andorra no disposa d’altres instruments, com els convenis col·lectius.

En un altre moment, podríem entrar en les causes d’aquesta manca de negociació col·lectiva, no atribuïble a la patronal, ja que la Confederació Empresarial Andorrana (CEA) i les organitzacions sectorials que en formen part compleixen els requisits de representativitat -general i sectorial- que estableix la llei. Massa sovint, però, es fa difícil trobar interlocutors representatius a l’altre costat de la taula; i n’és una bona prova el fet que aquesta negociació l’hem duta a terme amb sindicats que representen majoritàriament els treballadors del sector públic.

En qualsevol cas, ni el resultat de la negociació entre sindicats i patronal es pot qualificar de fracàs ni tampoc es pot dir que els representants de les empreses hàgim tingut una posició intransigent a la taula de negociacions.

Les negociacions van començar, fa més de dos mesos, amb uns posicionaments molt allu-nyats: Els sindicats demanaven un augment del 20% de tots els salaris al llarg d’un període de quatre anys, a raó del 5% anual; i des de la patronal defensàvem que l’únic que calia regular per decret era el salari mínim, i no la resta de salaris que -en absència de convenis col·lectius- s’han de deixar a la negociació entre l’empresa i l’assalariat.

Ara bé, al llarg d’aquests dos mesos, les concessions de la patronal han estat notables: Primer vam acceptar un augment del salari mínim en funció de l’IPC, en un moment en què les previsions d’inflació del Fons Monetari Internacional per a Andorra per a final d’any se situaven al tomb del 5%. Després vam acceptar que aquest augment del salari mínim se situés en el 7%, una xifra notablement superior a l’acordada en països com França i Portugal, per no mencionar altres realitats -com l’espanyola- en què l’acord no ha estat possible i les negociacions ni tan sols s’han dut a terme.

Des de la patronal som molt reticents a l’augment dels salaris per llei més enllà del salari mínim. En primer lloc, perquè mesures com aquesta desincentiven la negociació col·lectiva -ja pràcticament inexistent al nostre país-; en segon lloc, perquè resten marge a les empreses de concentrar els augments salarials en aquells assalariats que s’ho mereixen més; en tercer lloc, perquè en una situació en què el mercat de treball té més demanda que oferta, com l’actual, els salaris -i les dades així ho avalen- tendeixen a anar a l’alça, sense necessitat d’intervenció; i, en quart lloc, perquè un augment decretat de manera generalitzada complica especialment l’activitat a les petites empreses, que tenen menys mitjans que les grans corporacions per fer front a l’augment del cost de la vida, que les perjudica de manera directa.

Tot i així, davant la manca de convenis col·lectius i davant una inflació notable -com feia dècades que no es veia-, vam acceptar de manera excepcional que els salaris situats entre el salari mínim i el salari mitjà s’incrementessin entre el 4% i el 5%, esperant -això sí- a conèixer quin era el comportament de la inflació els primers mesos de l’any, ja que res impedeix acordar una mesura d’aquest tipus amb efectes retroactius.

És a dir, la patronal andorrana ha acceptat uns augments del salari mínim superiors als de França i hem renunciat -de manera excepcional- a una de les nostres línies vermelles, acceptant augments salarials obligatoris més enllà del salari mínim.

I els sindicats? La seva proposta al setembre era: Augment del 20% de tots els salaris repartit en quatre anys. I la seva proposta al desembre és: Augment del 20% de tots els salaris repartit en quatre anys. No han canviat ni una coma, no s’han mogut ni un mil·límetre. Pel camí s’han presentat estudis, s’han aportat dades, s’han intercanviat punts de vista, s’han fet i s’han reajustat prediccions... Però els sindicats no han variat en res la seva posició.

L’acord sobre el salari mínim és suficientment important i el debat que hem tingut aquests mesos -amb dades a la mà- ha estat suficientment enriquidor perquè ens sembli un error qualificar aquest procés de “fracàs”. Però, en qualsevol cas, el fracàs no és atribuïble a nosaltres: perquè hem acostat posicions una, dues i fins a tres vegades. Però l’acord és impossible si només es mou una de les dues parts.

Des de la CEA i les organitzacions sectorials que en formen part ens aixequem de la taula de negociació amb la sensació que l’únic objectiu dels sindicats ha estat preparar el camí per a la manifestació que volen fer properament. Al cap i a la fi, al llarg de tot aquest procés el secretari general de la Unió Sindical d’Andorra ens ha dit en reiterades ocasions que ell no feia cas de les dades, sinó del “carrer”. Els qui tenim la responsabilitat de gestionar empreses privades ens hem de guiar per dades i xifres, no per opinions i impressions; no ens semblaria seriós fer-ho d’una altra manera.

Potser el millor que haurem obtingut en aquesta negociació és un càlcul fiable sobre la revalorització dels salaris i el seu poder adquisitiu. Si a partir d’ara des del Departament d’Estadística es publiquen de manera periòdica estudis sobre aquesta qüestió, ja haurem fet un avenç significatiu de cara a negociacions futures.

En la seva compareixença pública la setmana passada, el cap de Govern presentava unes dades sobre evolució dels salaris el 2022 que no s’allunyaven gaire dels càlculs que va fer la patronal al setembre: Durant aquest any, els salaris han crescut per sobre de la inflació.

Allà on ja no coincidim tant és en l’anàlisi que fem de les dades. Des del Govern, com és comprensible, atribueixen el creixement dels salaris a les mesures adoptades per la majoria del Consell General. Però si mirem l’evolució dels salaris per sectors, ens adonarem que aquell sector que té el salari més regulat i intervingut -el sector públic- és dels que menys ha crescut aquest any, mentre que els salaris del sector privat en la majoria dels casos s’han revaloritzat més que els de l’administració.

Perquè més enllà de les obligacions legals, hi ha l’efecte de l’oferta i la demanda, la política retributiva de les empreses, la consciència d’aquestes empreses de la necessitat d’augmentar salaris en moments d’inflació creixent i la nostra voluntat de fer el possible per retenir el talent i per premiar el mèrit.

Sense menystenir l’esforç que representa per al Govern l’augment del salari mínim -i consegüentment del llindar econòmic de cohesió social i de les pensions- i l’augment dels salaris del sector públic, la part més important de l’esforç de la revalorització salarial l’ha fet i la continuarà fent l’empresa privada. De la mateixa manera que també hem estat els representants de l’empresa privada els qui més esforços hem fet per arribar a un acord al si del Consell Econòmic i Social.

*Gerard Cadena i Sonia Yebra, Representants de les organitzacions empresarials al Consell Econòmic i Social