La gent gran explica que els de les bordes i els d’Andorra bescanviaven pedres a la rotonda, quan els agents de circulació encara duien salacot. Poc després, els nostres pares –hereus de la revolució de la pau i l’amor– anaven a concerts subversius –amb cremada de banderes inclosa– als cinemes Cristall, i prenien la primera copa de la nit als Bohemis de Santa Coloma. La meva generació menjava pipes del quiosc de la Conxita asseguda al pedrís de la plaça del Poble, mirava com aparcaven les motos a la plaça Revés, pul·lulava entre els croque-monsieur de l’Espiga –prop de bombers– i s’estrenava en el món de la nit al Festa Andorra o a l’Àngel Blau. Fer-se gran deu ser això: haver d’explicar que la plaça de braus era al Luna Park, que de la font de davant del Govern en deien la del dit –perquè, segons les males llengües, així l’havien adjudicat–, que davant el B&B Club hi havia les restes d’un molí fariner envoltat de camps de tabac i que els diumenges a la tarda el jovent anava al Feeling –Disco Show–, allà a l’Stela, una mica més avall de la lleteria de quatre camins. Els gloriosos macarrons de l’Stela donarien per a un altre article. Ara m’adono que tot plegat deu sonar a xinès als més joves i als nouvinguts. Tot canvia. Tot canvia de pressa. Segurament més del que ens agrada acceptar. Fins i tot a Andorra, on sembla que ens resistim al canvi, les coses canvien. Ara arreglen una façana, ara eixamplen un voral, ara tanca una botiga de les de sempre, ara s’obre un nou carrer. Segur que és inevitable, però no deixa de fer un cert vertigen saber que tot passarà. Nosaltres també.