L’àmbit inflacionista obliga a prendre mesures econòmiques i socials urgents. Hem assistit a un escenari clàssic en què la patronal i els sindicats no es posen d’acord per determinar un increment salarial pactat. Vista la manca d’entesa, Govern ensenya les cartes i estableix una graella d’augments salarials regressius per a la privada, quan amb la pública marca un augment lineal i universal de 7%, en tots els salaris dels funcionaris i càrrecs públics, exercint com una patronal amable i exquisida envers els seus assalariats de la Funció Pública. Potser no s’adonen que estan afavorint, de facto, un escenari d’una Andorra a dues velocitats i d’alta tensió. L’executiu preveu ajustar també el salari mínim a un IPC que, segons els experts, s’aproparà al 7%. Això és de justícia, essent un encàrrec d’obligatori compliment per a tots els governs. A banda, el grau d’intervencionisme de l’Estat en aquest estudi és remarcable, quan apreciem que no s’ha desitjat introduir-hi els paràmetres de la meritocràcia, habilitats, responsabilitat i formació dels assalariats. Cada empresa és un món, amb les seves característiques de viabilitat i tensions de tresoreria pròpies. L’equilibri retributiu ha de ser mesurat per la concertació, la negociació i el mercat. L’equació regressiva que ens proposa el Govern perjudica seriosament el poder adquisitiu d’un segment important, amb un nou gravamen encobert. L’augment de cotització de la CASS, dels lloguers i hipoteques, faran la resta. I jo que pensava que la justícia social venia de la mà de la pressió fiscal, amb la implantació de l’IRPF.