Sovint, quan hom reclama més interès dels mitjans de comunicació públics i privats amb relació a la cultura del país la resposta acostuma a ser la mateixa: és un tema que no interessa, que només llegeixen o miren aquells que surten reflectits a la notícia. Però res més lluny de la realitat. Una part molt important del nostre oci passa per la cultura: lectura, música, cinema, teatre... I de fet, quan es fan activitats culturals a Andorra, malgrat que de vegades hi ha certa sobreoferta i fins i tot contraprogramació d’actes, sempre hi ha interès de la gent. No oblidem, per exemple, els actes de La cultura no s’atura dels dos darrers hiverns. Veient tot això, m’entristeix que ben sovint el periodisme cultural a casa nostra es limiti a la publicació de notes de premsa o a la simple menció, a tall d’agenda, de les activitats que es faran properament o de les que s’acaben de fer. I això, amb sort. De la mateixa manera que hi ha un periodisme que segueix la política i intenta tenir l’exclusiva de tal qüestió o tal altra, que cerca entrevistar els protagonistes del moment i que intenta anar més enllà de la nota pelada, per què no es pot fer això mateix amb la cultura? Per què la cultura no ocupa un espai dels nostres mitjans si és part intrínseca de la nostra vida? Algú dirà que l’oci que mencionàvem més amunt (el dels llibres, la música o el cinema) té a veure amb artistes (autors, músics i realitzadors) de fora, i que per aquest mateix interès no cal omplir les seccions dels mitjans amb els creadors d’aquí. Potser si ens creguéssim més el que fem a casa, i ho difonguéssim més, no pensaríem que només allò que ve de fora és culturalment rellevant per noticiar-ho.