M’agrada la imatge d’una clau entrant pel forat del pany per visualitzar com funciona el món de les olors i de quina manera ens afecten les aromes i les pudors -molt sovint- sense ni ser-ne del tot conscients. Per a molts, el llibre de l’alemany Patrick Süskind va ser el primer -i qui sap si el darrer- contacte amb el món del perfum i del seu poder de seducció. Amb aquest best-seller de mitjan vuitanta del segle passat, moltes persones van entrellucar fins a quin punt ens percebem i ens construïm a través de les olors. Una de les pistes més poderoses, i segurament de les menys treballades, i tanmateix, de les més efectives. La primera de les primeres impressions -en distàncies curtes-. No és estrany que les grans empreses, especialment en el sector de les vendes, hagin estudiat fins al mil·límetre l’impacte que un bon odotip ens pot predisposar a la compra, al consum compulsiu d’un producte o a un determinat estat d’ànim. No és casual que els centres d’estètica d’un cert prestigi facin olor de te verd, de lavanda o llimona, que els cinemes facin olor de llaminadures, maduixa o crispetes, o les joieries, de te blanc i fustes orientals. De fet, podem reconèixer l’olor del luxe, de la pobresa i de la passió sense haver de superar cap mestratge en la matèria. De manera intuïtiva, el cervell ens alerta i ens predisposa cap a allò que pot ser bo o dolent per a nosaltres, per a la nostra supervivència, i en això, afortunadament, el nostre instint animal encara funciona. O ho intenta. Perquè després obres un bon formatge i tota la teoria cau rere un bon mos de pudent rocafort i un glop de vi.