Puc entendre el desencís de l’Agustí Franch i de l’equip d’El fred que crema al veure que “solament” –permeteu-me les cometes– ha estat nominada a millor pel·lícula –competint amb Alcarràs, recordem, i Suro– i a premi especial del públic als Gaudí que es lliuraran d’aquí a un mes. I el puc entendre tenint en compte que havia estat inscrita en totes les candidatures possibles, i quedar-se “només” –torno a posar cometes– amb la categoria estrella i la del reconeixement del públic, pot semblar poc. Però sincerament a mi em sembla una gran fita l’assolida per l’equip de Santi Trullenque perquè encara que els pugui semblar poc, mai un llargmetratge andorrà havia arribat tan lluny. Que es mereixien més? Segur, n’estic convençut, però aquest món dels premis cinematogràfics sembla enormement complicat i, de fet, mai acabaré d’entendre com es desenvolupa. Crec que poden –i podem– estar ben orgullosos d’haver arribat fins aquí, i més quan encara no s’ha estrenat comercialment, ho farà tot just dos dies abans de la gala gaudiniana. Com també del fet que malgrat no obtenir cap nominació un altre llargmetratge –42 segundos– amb la productora andorrana d’Imminent Produccions hagi estat allí, en el punt de mira. Als de José Pozo els queda la consolació de ser una de les darreres pel·lícules més taquilleres. Perquè el més important per al segell andorrà és que les produccions que es facin siguin de qualitat, garantia que arribaran lluny. És clar que si al final, a més, reben el reconeixement en forma de premi, doncs molt millor.