Desfilen els anys, un rere l’altre, ben arrengleradets; 2021, 2022, 2023. Hem passat de puntetes per Sant Silvestre, l’home dels nassos, les competicions de salts d’esquí i una elaborada corrua de bons propòsits llesta per ser esmicolada abans de final de mes. Ja hem menjat el raïm i estrenat calcetes vermelles de blonda fina, com si la sort depengués de l’excedent d’estoc agrícola o de la seda interior. Passen els dies i la principal virtut de la raça humana continua sent –malgrat tot– la ingenuïtat: creure que el que no mata et fa més fort, que el primer dilluns de gener té el poder d’invocar dietes, cursos d’anglès i assistències al gimnàs. Que la voluntat neix per generació espontània, que som el que diem ser en comptes del que fem cada dia. I així anem fent –a batzegades– enganyant-nos fins que ens cansem de fer el paperina. Al final, després d’iniciar una nova dieta cada dilluns, durant 52 setmanes l’any, ens adonem que estem perdent el temps perquè no enfoquem el problema allà on és, sinó on creiem que podem controlar-lo. I ja tornem a ser al cap del carrer: amb un any nou entre els dits, mirant de consolar-nos del que no gosem fer, del que no gosem dir. Conscients que fem el que toca i no sempre el que volem, però, què hi vols fer, oi? Els somnis els anem empenyent, mes a mes, fins que basculen al caire del desembre, sense haver-los vist fer realitat. Possiblement perquè desitgem coses equivocades. Potser perquè mirem de fugir endavant arrossegant tot allò que trobem al nostre pas. Al final, l’any comença amb nosaltres –o sense– i malgrat tot ens diu que tot està per fer.