La vida ja és prou complicada per si sola, i ens estranyem quan passen coses que hauríem de considerar normals: quan un particular, una empresa o bé un ens públic contracten un préstec amb una entitat bancària, el més lògic i normal és que s’honorin les quotes periòdicament, segons els pactes i clàusules estipulades, i es vagi eixugant el deute amb les amortitzacions corresponents, sense més ni més... Doncs en la política andorrana això és notícia! Quan hi ha una activitat vertiginosa al Consell General, amb un col·lapse notable de lleis al calaix, que esperen in aeternum els preceptius reglaments d’aplicació, ens estranyem d’aquesta disfunció? Quan hi ha una trencadissa en un partit polític i els escindits decideixen incorporar-se a la marca europea original de referència, ens estranyem que els detentors del pedigrí s’hi oposin? Quan es crea una coalició política artificial i de conveniència, anant de bracet a unes llistes electorals, i al mateix endemà de ser elegits, un dels socis abandona el vaixell i s’acomoda amb l’adversari comú, també ens estranyem? Però com qui dia passa any empeny, ho considerem fins i tot normal. Quan un parlamentari a l’oposició afirma que l’acció de govern és menys que “res de res” i, tot seguit, ambdós esdevenen camarades de legislatura, ens estranyem? Quan l’oposició no comparteix els procediments i formes de negociació amb la UE, s’enroca i trenca amb l’executiu, per què ens estranyem? Si aquesta és l'estratègia natural que s’intensificarà i marcarà aquest any polític de doble comicis, doncs ja no hi ha marge per a sorpreses majúscules.