Fa mesos es va fer broma (sobretot a les xarxes socials) sobre el fet que hi havia gent que deia patir quelcom batejat com a ansietat climàtica; una ansietat motivada per la por al canvi climàtic i als efectes adversos de l’evolució del nostre planeta a causa de la pol·lució, l’augment de temperatures, la sequera i la pèrdua de biodiversitat. També recordo, i enguany farà tres anys, quan fèiem broma sobre la covid, i mira. No sé si ara per ara n’hi ha per patir ansietat amb els efectes constatables del canvi climàtic a casa nostra, però és evident que aquest 2022, com a precedent, és d’allò més preocupant. Que hi hagi hagut temperatures 2,3 graus superiors a la mitjana no són una mera estadística. L’any que deixem enrere ha fet poc fred quan n’havia de fer i calor quan tot just tocava una mica de bonança. I no parlem ja de les precipitacions, en forma d’aigua i en forma de neu. Només els canons de neu dissimulen l’evidència que al Pirineu cada vegada hi neva menys. I malauradament sembla que també hi plou menys, no sé si en quantitat però sí en qualitat. Si cau tota de cop, sovint l’aigua fa més mal que bé, i darrerament sembla que anem cap a episodis més violents i menys precipitació regular i repartida. Ara ja no són idees estranyes dels científics, sinó que tots plegats podem veure amb els nostres propis ulls que l’evolució és cap a una realitat diferent i pitjor de la d’on venim. Potser ara mateix això no ens sembla tan preocupant per treure’ns la son o per provocar-nos ecoansietat, però és clar que anem pel pedregar i que cal posar-hi remei, tant a escala global com local. Els petits canvis són poderosos, deia aquell fa temps. Si li haguéssim fet cas aleshores...