Per raons òbvies escric aquesta columna abans que la majestuosa Cavalcada dels Reis d’Orient hagi desfilat per les principals artèries d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, però res fa pensar que avui, estimat lector, haurà canviat res respecte del que llegireu. Amb tota seguretat, hem d’agrair els esforços a banda i banda del carrer Unió perquè una de les festes més multitudinària, participativa i esperada del nostre patrimoni immaterial hagi tornat per alegria de tots. Fa just un any escrivia sobre la irresponsabilitat que significava haver-se carregat aquesta festa
–amb excuses no massa convincents, tot sigui dit de pas– que tants esforços va costar en el seu moment i, per tant, avui toca mostrar l’alegria perquè tot hagi tornat on era.
Però al marge del que ben segur és un dels principals actius festius del país d’aquests dies –m’atreveixo a assegurar que conjuntament amb l’escenificació dels Pastorets a Sant Julià–, no ens podem estar de reivindicar i posar en valor tots aquells actes –alguns de petit format, d’altres més grans– que es fan a les diferents parròquies al llarg d’aquests quinze dies: des de recerques del Tió, pessebres, enceses de llum i fires nadalenques, fins a representacions de pastorets i adoracions dels Reis d’Orient. Omplen espais allà on no arriben els grans espectacles i conformen tots ells un patrimoni nadalenc immens que abasta tots els racons dels país.
En aquest Nadal, diuen, de retorn a la normalitat, només un dels actes esperats s’ha quedat sense sortir al carrer, el Pessebre Vivent. L’esperem amb ganes l’any vinent.