Som a les portes de la campanya electoral, que aquest any promet ser més concorreguda que la final del Mundial de Quidditch del 1994. Un any més, amb la tensió continguda per possibles pactes i aliances, s’encén l’instint carnisser de les bancades rivals com si fossin gremlims alimentats fora d’hores i ruixats amb una mànega aspersora: les possibles candidatures es multipliquen, se superposen i es desvirtuen per fer del centre ideològic un poti-poti on ningú gosa sortir de la ratlla, buscant unes diferències que radiquen més en la intel·ligència de l’exposat que en la seva originalitat. I a peu pla, ens ho anem mirant. Com qui mira un programa de la tele. Els que encara se la miren. Perquè els problemes que tenim són els que són, el marge de maniobra és el que és, i les opcions, poques i no gaire creatives. Ara bé, s’ha de marcar terreny. S’ha de fer creure a la gent del carrer que els molestos, decebuts, defensors i militants són legió, que estan disposats a faltar als contraris per defensar els seus candidats. I estaria molt bé si no fos perquè aquesta remor de fons que sura entre els comentaris anònims és, sobretot, això: anònims alimentats pels propis afins, que en lloc de treballar per millorar les coses es dediquen a generar mala maror, amb mitges veritats, algunes mentides i molt poca traça. Si us hi fixeu, tots ho fan en hores de feina. Es contesten i es responen entre ells, i cometen faltes similars –ves que no siguin de la mateixa persona. De debò, si voleu que us voti algú, comenceu a pensar en propostes i deixeu de jugar a les xarxes. Que la resta tenim feina.