El tema d’aquesta columna requereix d’un article més extens per tal d’introduir tots els matisos en una qüestió que, quan arriben eleccions, acostuma a polaritzar el debat. Ho faré segurament algun dia, però si em permet l’amable lector avui n’apuntaré el plantejament. Es tracta de l’elecció dels consellers generals per la circumscripció parroquial. Són els més cobejats i, pel sistema electoral que tenim, són els decisius a l’hora de configurar majories. Hi ha dues visions contraposades. La primera, que els consellers generals de la llista parroquial són elegits pel territori al qual pertanyen, i per tant, es presentin sota les sigles que es presentin, la seva prioritat és defensar i fer tot el possible per aconseguir inversions i millores per la parròquia que els ha elegit. La segona, una visió d’àmbit nacional a través de la qual els consellers generals elegits per la parròquia són un número més en l’engranatge del partit pel qual s’han presentat i, per tant, es deuen a la disciplina parlamentària que els imposen, encara que això suposi una activitat legislativa que menystingui o obviï la parròquia que els ha votat. De la primera visió en diem parroquialisme, un terme usat massa sovint de forma pejorativa, cosa de la qual discrepo. De la segona en diem visió de país, cosa de la qual també discrepo. Sigui una o l’altra, els consellers escollits per la circumscripció parroquial hauran de passar comptes amb els electors i explicar què han fet des del Consell General durant aquests quatre anys per atendre les necessitats de la parròquia i millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans. Alguns ho tindran més fàcil d’explicar que d’altres.