En escriure aquestes ratlles el vídeo “Shakira || BZRP Music Sessions #53” porta més de 70 milions de visualitzacions a YouTube, fet del tot fantàstic tenint en compte que es va pujar fa quatre dies mal comptats. Tot el contrari del que m’han generat les crítiques que l’hi han caigut. Eren d’esperar les de masclistes, misògins, racistes i odiadors; totis defensors de l’ordre i la llei que s’han sentit agredits, suposo, per un erroni sentit de solidaritat heteropatriarcal. Allà ells i la seva ceguera endèmica. Les que m’han deixat perplex de veritat, per dir-ho de manera no ofensiva, són les femenines; dones que veuen la lletra de la cançó –plagis a banda– com una venjança deslleial i traïdora. Producte d’un impuls de ràbia mal canalitzat que, entre altres factors, no l’ha deixat pensar en els seus dos fills menors d’edat. La cosa té ovaris, perquè aquestes veus accepten com a bo que l’única actitud censurable i negativa en tot el fulletó de la separació de la cantant i l’exfutbolista Gerard Piqué –pare de les criatures– és la de la mare. Pel que sembla, un mentider que enganyava la seva dona no només no és reprovable i socialment acceptable, sinó que no “afecta” el futur dels nens. En canvi, tenir com a mare una dona independent que pensa pel seu compte, o sigui, una dona empoderada, és del tot inconvenient i censurable. Si les comparacions –sempre odioses– i adjectius que dedica al seu ex i la seva actual parella estan encertats, són figues d’un altre paner. Casio i Twingo queden en res al costat de les excrescències que vomiten la majoria de reggaetons que ho peten arreu.