Així anem per la vida: destarotats. Jo no sé si és el neguit existencial de després de Nadal, la incertesa d’una neu que no acaba de caure, el preu de la llum o la mascletà informativa d’una precampanya latent; però anem destarotats. Sense ordre ni concert, maldestres, com lligats als autos de xoc de les firetes: entomant sotracs i embranzides, reculant i topant a tort i a dret. Sense sortir d’un forat que es va fent fondo a cada nova passada. Suspicàcies, males paraules, retrets. Ens entestem a desqualificar els altres, amb arguments o sense. Mentre parlin dels altres, a mi que no em toquin. Esbudellant, furgant, emmetzinant ambients i propostes i –sobretot– sense oferir ni una sola alternativa, sortida o solució. Òbviament hi ha coses que no funcionen, objectivament hi ha problemes per resoldre, però també és cert que sembla que hi ha qui està més capficat a remenar la nafra que ean trobar-ne la cura. Si demanen opinió, perquè haurien de tenir resposta; si no la demanen, perquè fan el que volen; si diuen, perquè diuen; si callen, perquè callen, i així anem fent. Perquè qui proposa canvis segur que té alguna intenció oculta. La qüestió és carregar. Carregar i no fer res. Ei, però tu tira, sempre endavant, amb pas ferm i decidit, que no es noti que tu tampoc no tens ni idea de cap a on anem. Estem més predisposats a pensar malament del veí que a mirar d’entendre els motius que el mouen. I dic això –i no justifico res– més enllà de creure que val la pena tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. Perquè ens hi trobarem. I, aleshores, no hi haurà pietat.