Això no és una crítica de cinema, entre d’altres coses perquè no en soc pas expert i déu me’n guard de posar-me en sabates d’altri. Però no me’n puc estar, després d’haver assistit aquest dimecres a la preestrena d’El fred que crema, de comentar el producte final que Santiago Trullenque i Agustí Franch han dut a la primera línia del món cinematogràfic del nostre entorn més immediat, de moment. El cinema es va quedar petit, hi érem tots, com un sol poble.
Un camí tortuós, ens explicaven, iniciat fa set anys, però que amb esforç i persistència conjunta amb tot l’equip tècnic i l’elenc d’actors (canviant) ha fet realitat aquesta producció audiovisual feta a Andorra i amb Andorra. No sé si a la resta del món s’adonaran de l’accent andorrà de la pel·lícula, i no només em refereixo al llenguatge, sinó a elements propis de la nostra identitat –algun més no hauria sobrat–, del llegat que l’Andorra rural ens ha deixat amb el temps i sobretot la duresa de la vida en un lloc perdut enmig de les muntanyes del Pirineu, on la seva gent mirava de sobreviure com podia.
A mi m’ha agradat, que al final per als productors és el que compta, que el públic en general no surti indiferent després de veure-la. Més enllà dels elogis que ja hem llegit i escoltat, els quals comparteixo –bon guió, bona direcció, posar en relleu la figura dels passadors, la gran interpretació de la Greta Fernández i un Roger Casamajor molt madur com a actor...– m’agrada el ritme, el tempo, la música i els efectes sonors que t’endinsen encara més en la història de la qual, sense voler, n’acabes formant part.