No hi ha dia que no ens emboliquem en polèmiques absolutament estèrils, que no aporten cap mena de benefici de cap mena. Això últim sembla un nonsense i, de fet, ho és, perquè sí que en són de profitoses. Serveixen de distracció. Ajuden a fer que no focalitzem la nostra atenció en les coses realment importants. I no vull dir que un no es pugui divertir i distreure. Els moments i les activitats de lleure són tan necessaris com l’aire que respirem. L’humor és una gran eina/arma per enfrontar-se a la vida cada dia. Una cosa, però, no impedeix l’altra. Exemples? Tants com vulguin. La guerra a Ucraïna, sense anar més lluny: ara la cosa està en tancs Leopard sí, tancs Leopard no. El perquè del conflicte? Qui hi ha al darrere? Que ens hi juguem com a persones? Com a continent? Com a planeta? Aquests interrogants -amb respostes coherents i fonamentades- no són, aparentment, rellevants. La cosa té bemolls; això sí, continuem posant la bandereta ucraïnesa on calgui. Més miopia: Si no n’hi hagués prou d’haver blanquejat una dictadura (Qatar) amb mundial de futbol -sportwashing, en diuen els anglosaxons-, federacions esportives, equips i jugadors no tenen cap inconvenient a apuntar-se a la festa, mentre els riem les gràcies, desconnectant qualsevol neurona crítica, servidor inclòs. No podem lluitar contra el món, cert. El que sí que podem fer és agafar consciència que no estem sols, perquè no hi estem! Si ens llevem -Guardiola a banda- sense un mínim esperit crític dins nostre, ja hem perdut. Per inversemblant que sembli, és una de les conseqüències més evidents de malbaratar temps i energia en collonades.