La majoria de la gent d’aquí podem convenir que ser un país de neu implica que a partir del setembre i fins al maig qualsevol dia pot no sortir el sol per omplir Andorra de volves de manera indiscriminada. Ara bé, per a alguns, ser un país de neu suposa que no podem aturar l’activitat i que hem de fer veure que no passa res quan neva. Per a altres, que hem d’estar a punt d’aturar el món en qualsevol moment quan això passa. Sembla mentida que les prediccions meteorològiques no l’encertin al minut. Quin escàndol que enviïn els nens cap a casa per precaució! Quan nosaltres érem petits, o hi havia un metre bo de neu, o ningú sortia abans d’hora de classe. Quins temps!, aquells d’aixoplugar-se sota un porxo mentre el torb feia trontollar la teva integritat física al pas de la pilona fantasma d’Arinsal. Semblem padrins explicant històries. Els temps canvien, i ni el país et permet avui agafar un plàstic i tirar-te rampa avall des de la roureda de Sansa al pas de l’antic hotel Cerqueda, ni cal. Tenim altres eines, se suposa que som més llestos, més eficients: hem après a teletreballar, a agafar el bus, a posar equipaments –encara que sigui sota l’amenaça d’una multa–, podem treure els vehicles del carrer per permetre el pas de les màquines, treure la neu de davant de casa, podem aprendre a conduir sobre gel i neu, o escollir no fer-ho quan no en sabem prou. Això és ser un país de neu. Entendre que és normal, que hem d’estar preparats i que si un dia neva, el millor és –quan es pot– quedar-se a casa per no fer nosa. I no passa res. Però quià! Abans arribarà el canvi climàtic que el seny.