Els parlamentaris acaben de votar per unanimitat una Llei d’igualtat, una llei que obliga a respectar unes quotes, on s’ha de preveure i proveir un 40% d’homes i un 40% de dones en la formació de les llistes electorals, sempre que siguem capaços d’acceptar que aquest aspecte és binari, cosa que últimament, i considerant les definicions new wave del concepte de gènere diferenciant-lo del sexe, no quedaria prou clar en alguns escenaris d’evolució sideral. Amb la tinta del redactat del text de la llei encara fresca al BOPA, apareixen els mateixos pares i precursors d’aquesta llei expressant dubtes d’interpretació, concretament en la composició de les llistes parroquials–territorials a les eleccions generals. A mi aquests recels em provoquen un sentiment d’incredulitat i de tristesa, perquè entendria que els legisladors estarien en simbiosi perfecta amb la seva consciència, quan aporten i voten un text cenyit a les seves íntimes conviccions. M’adono malauradament, però, que el políticament correcte, el voler quedar bé, la cortesia parlamentària elevada a l’extrem i sobretot la pressió lobbista del feminisme radical han superat la coherència i el pragmatisme que es pot exigir mínimament en un hemicicle. I quin és aquest pragmatisme? Molt fàcil... Cal admetre que fer prevaler aquest tipus de quotes obligatòries rebaixa la força d’arguments com la meritocràcia, la competència, la capacitació, la destresa i l’esforç a límits insignificants, quan almenys a Andorra les oportunitats no tenen gènere (o sexe). En tot cas, però, Dura lex sed lex i continuarem trencant sostres de vidre.