El Partit Socialdemòcrata i Progressistes-SDP tornaran a anar de la mà als propers comicis després de gairebé deu anys de morros. Una bona notícia per a tothom –o gairebé. Més enllà de ser un pas que ajudarà –per grat o per força– a tancar les ferides del passat, tornarà a posar “l’esquerra” nacional en el mapa, cada cop més diluïda. Una notícia que –en el pitjor dels casos– com a mínim ens promet una candidatura menys en aquest brou multipartit que semblen darrerament les eleccions, i una mica de coherència –ni que sigui forçada per les circumstàncies– entre les converses i propostes de pactes estranys que arrosseguem des de les passades eleccions generals. Allò tant de sentit comú com és aplegar els qui són semblants a tu per diferenciar-vos de la resta i sumar de cara als electors. Bàsic, però poc corrent darrerament. Tant de bo altres formacions fossin capaces d’anar més enllà de la matemàtica electoral i les recances personals. És clar que aleshores la nostra especificitat on quedaria? Us imagineu un país on les persones s’apleguessin al voltant d’un projecte? On es formessin equips de treball i no grupuscles en contra d’uns i altres? I sé que és difícil, que en el tatami electoral no tothom juga net, i que no tot-hom parla clar. I així ni equips ni res. Però seria bonic. Tenir, no sé, tres o quatre propostes clares, definides, coherents, ben estructurades, fetes amb un mínim de coneixement i coneixements, que no exploressin els límits de la nostra credulitat ni de la nostra paciència. Vistes les darreres notícies, això dels socialistes serà una illa enmig del desert.