Opinar

Fa alguns anys, la filòsofa i periodista Beatriz Redondo Viado guanyà un dels més importants premis del Principat d’Astúries amb una obra el títol de la qual ja portava a la reflexió: Yá cuasi nunca lo facemos por amor. Conciencies mercenaries (2014). L’autora s’endinsava en qüestions de supervivència i d’ètica, de vida quotidiana i de planificació empresarial, i ho feia des del periodisme, diguem-ne, de peus al carrer, de transmetre notícies i realitats sense filtres ni interessos aliens a la informació. El llibre es llegia amb avidesa perquè era un testimoni en primera persona i, a més a més, resultava una novetat i un rara avis dins el món literari en llengua asturiana.

Ara salto d’aquell temps i d’aquell país a aquests altres que ens circumden, per plantejar-me la pregunta següent: des de les columnes d’opinió, en una llengua tan oficial i nacional com es vulgui però amb anomalies, des d’un microestat o des d’un territori no vertebrat per si mateix, quins són els motius que ens porten a opinar a qui no som periodistes de redacció i de carrer, de roda de premsa i d’investigació? M’ha vingut el títol del llibre de la companya Beatriz R. Viado en pensar si ho fem per amor, si ja no ho fem per amor, si ho fem per vanitat (una mena d’autoamor, al capdavall), si som –en determinats casos, és a dir, tot-hom alguna vegada– mercenaris, si prevalen els interessos o les recomanacions, si considerem l’article d’opinió un gènere literari que s’avé amb els temps que cor-ren: fugaç, volàtil i de joc decisiu en cada escomesa; o, per últim, si en el fons no ens agradaria ser filòsof(e)s d’article, com grans exemples en donaren el català Eugeni d’Ors o l’espanyol José Ortega y Gasset, entre altres.

Tot pensant en el bé comú, en l’interès nacional, en l’entesa entre els pobles, en el benestar de les famílies, en la felicitat còsmica…, i sense que se’m posi un capell de disneylander, diria que sí, que opinem per amor, que qualsevol columna –per molt agressiva o irònica que resulti– és tot-hora un acte d’amor envers la societat. Tanmateix, és també possible que siguem versos solts, cèl·lules autònomes, i que un periòdic no sigui el lloc ideal per reflexionar lliurement sense que sorgeixi al nostre entorn, com en una pel·lícula d’esgarrifances, el seguici d’oponents que t’as-senyali.

Escriure una columna d’opinió ens obliga a exposar-nos, i quan, de resultes d’aquesta íntima virulència, desconeixes d’on t’arribaran les recriminacions o les gràcies, la sensació de perem- ptorietat es converteix en configuradora de les futures columnes, tocades ja com en la batalla, o voluntarioses. En aquest espai de diari es poden fuetejar institucions o persones, per descomptat, i també lloar-les. Tot i així, ens vantem tant de la llibertat i ens trobem tan enamorats de poder escriure i dir-hi la nostra, que se’m fa difícil imaginar –em limito als franctiradors independents– un columnisme mercenari, encara que en un cert grau tothom exerceix l’autocensura. O sigui: de mercenaris, no n’hi ha, però que vuelan, vuelan…

Així que jo afegiria un signe d’interrogació –o dos, en asturià– al títol de la Beatriz R. Viado, i respondria que sí, que ho fem per amor, almenys aquest periodisme de baixa intensitat que són les columnes, aquest brindis al sol, aquesta necessitat de considerar-se d’un temps i, sempre, d’un país.