Fa deu anys que un trencament traumàtic a l’esquerra andorrana, en què els egos superaven malauradament les idees, aplanava el camí dels adversaris polítics. Una aliança de nova planta, inesperada però molt treballada entre el PS i SDP, irromp en escena, tornant a unir unes forces que eren, a la base, ideològicament afines i naturals. Entenc que és una molt bona notícia per a la política andorrana en general, i bàsicament per als ciutadans d’esquerres, que ara disposaran d’un espai comú normalitzat i ben aclarit, després d’efectuar i d’acordar alguns experiments agosarats amb gasosa. Curiosament algunes figures històriques socialdemòcrates, exercint amb càrrecs, han trencat el carnet en assabentar-se d’aquesta entesa, en què els dos líders suprems de l’esquerra han aparcat les diferències personals, donant pas a les idees i accions comunes futures que anhelaven molts electors. Probablement, aquestes figures, ja ara ex PS, tenien molt coll avall els cants de sirena dirigits a partits de nova estofa, veient una esquerra disgregada i sense trempera. Puc entendre, també, que aquest esdeveniment mantingui DA tocat i parcialment estabornit, que Acció revisi la seva brúixola i que Concòrdia repassi el seu llibre d’estil. Entendrem que les bases i els votants del PS i de SDP, en general, tenen ben cicatritzades unes ferides velles d’una dècada, perquè a vegades s’ha de fer net per agrupar el que es va trencar incomprensiblement. De ben segur però, que encara alguns pactes preelectorals vindran a enriquir el catàleg de propòsits i despropòsits de les properes eleccions generals.