Més enllà del tafaneig, propi de la condició humana, que provoca veure qui es reuneix amb qui, qui parla, però sobretot qui calla, la importància d’aquestes dates i fins al dia de la presentació de les llistes rau en el fet que els moviments que es produeixin decanten en gran manera el resultat final, o en tot cas –si no es vol ser tan taxatiu– situa a cadascú en millor o pitjor posició a la línia de sortida de la captació del vot. Els polítics més experts saben que aquests dies s’hi estan jugant el ser o no ser a les eleccions. I la batalla es lliura al territori, com sempre, on l’objectiu és assolir aliances conjunturals –encara que siguin antagòniques– i noms que no distorsionin gaire. Sempre he defensat el fort arrelament territorial que hi ha al país, on el que aporta cada parròquia enriqueix l’estat, gràcies a la diversitat de cadascuna d’elles. No és altra cosa que la composició d’una Andorra, un marc comú basat en la diferència que ens uneix. Des del territori no només votem per un potencial cap de Govern i unes polítiques de país, sinó que també votem per sentir-nos representats al Consell General en aquells temes cabdals per al desenvolupament de la parròquia on vivim. Si les parròquies prosperen, prospera el país. Voler homogeneïtzar a través d’aliances promogudes des dels partits d’àmbit nacional és un error. A vegades hi ha pactes que esdevenen innecessaris, perquè s’acaben regalant càrrecs i sobredimensionant una representació que no tindrien i distorsionen la legislatura; però massa sovint la inseguretat i la por escènica no deixen veure amb claredat. Ho vam constatar a les darreres comunals, però això és motiu d’un altre article.