No podem caure en la temptació de l’autocomplaença cegadora. De pensar que ho fem tot bé i que les disputes i desencontres són sempre culpa dels altres. Que els errors són dels companys, i que ser ferms i mantenir posicions inamovibles és sinònim de lideratge i fortalesa.
Sovint tot té lectures diferents que parteixen de les experiències de qui les rep i saber-les llegir ens dona moltes pistes. Dir que no volem canviar, perquè som com som, apel·lant que és la nostra essència, aferrant-nos a la fal·làcia de l’autenticitat i la valentia, ens desacredita més que ens consolida. No s’hi val al perquè soc així, o la idea que adaptar-se o ser flexible és de febles.
Tots tenim idees, postures i de vegades males formes que contenim perquè entenem que el bé comú de la societat, empresa o institució passa per saber jugar en el taulell dels matisos. Massa egos i poca modèstia, poca capacitat d’autocrítica i molta imposició enfonsa projectes i limita persones. La psicologia està plena d’aquests exemples i ens diu que la por i la inseguretat és el que ens fa immòbils, estrictes i poc oberts al canvi.
Modelar-se, ser mal·leables i saber adaptar-se a les noves situacions és intrínsec a l’evolució de les espècies.
La supervivència no és la dels més forts, sinó la dels que saben fer les variacions necessàries per aprendre i reinventar-se. Són ells els que al final llegeixen i dibuixen el futur.