Hi ha poques coses que facin més misericòrdia que la carn vegetal. Més enllà de la legitimitat de qui vol contribuir a la sostenibilitat del planeta, respectar la vida dels animals o simplement tenir cura de la salut, la pregunta és: per què, si hem decidit deixar de menjar carn, intentem reproduir el plaer de fer-ho amb succedanis? Per què estofar boles de gluten, disfressar llegums recuits en forma d’hamburguesa llimosa o ultra processar –ves a saber què– perquè et recordi el pollastre que has decidit que no volies tornar a menjar? És, en certa manera, el que ens passa amb els ritus de pas: Que hem decidit que ja no ens servien perquè no volíem seguir ancorats en la tradició catòlica però no acabem de sortir-nos-en en la manera de substituir-los. El que la nostra tradició religiosa en un cert moment va saber acomboiar –que això de morir-nos ja ho fèiem abans dels romans– dotant d’una certa transcendència els moments més importants de la vida humana en un context social, avui, ens deixa perduts, mentre anem mirant de connectar de nou amb la tribu sense tenir la traça de trobar la manera de fer-ho diferent, però igual –tu ja m’entens–. I així anem sumant succedanis de pollastre estopenc: amb comiats laics als quals sempre falta un nosequè, amb festes per revelar el sexe del nadó –que el gènere ja l’hi preguntaran quan sigui gran–, matrimonis a Bali i divorcis a la italiana. Ens falta repensar-nos com a societat, i donar-nos l’oportunitat de fer les coses d’una altra manera, però des del sentit i no només des de la forma. I començar a menjar millor. Això també. Tot plegat.