Com faries entendre a un peix que viu envoltat d’aigua? M’ho demano cada vegada que escolto converses a l’entorn del feminisme en què es constata la dificultat de discernir entre el que està bé i el que hem fet sempre. Tenim tan interioritzat que vivim envoltats d’aigua que ens sembla que anar molls és el natural i l’únic possible. Hem nascut i crescut en un entorn marcat per la desigualtat històrica i cultural sobre les dones, en què gràcies a la feina de moltes persones –sobretot dones– hem anat eixamplant. No sense esforç, no sense passes enrere. Però és molt difícil lluitar contra els estereotips quan no en som conscients. L’altre dia, l’ADA proposava un debat entre dones polítiques que va desgranar un a un tots els estereotips possibles: des de la dona que exerceix un lideratge carregat de testosterona –perquè és com sempre hem entès que havia de ser el lideratge– fins a qui s’acobla a les escletxes que ens permet el sistema amb les armes que se suposa que tota dona té al seu abast. I així seguim, titllant les dones amb caràcter d’histèriques o prepotents, les ambicioses de bruixes i les estrategues de gata maula. Queixant-nos de les quotes i esgrimint que hi ha d’anar la persona més vàlida, quan fins ara ningú no es qüestionava si l’home que ocupava el lloc d’una dona era vàlid o no. La política –com la resta d’àmbits– continua sent un cau ple de comportaments masclistes, i el pitjor del cas és que sembla que no es vol veure, perquè és més fàcil adaptar-se al sistema que lluitar contra ell. Els peixos, mentrestant, neden tranquils, que van molls i no ho saben.