Diu l’article 18 de la Constitució que a Andorra es reconeix el dret de creació i funcionament d’organitzacions empresarials. Vaja, que si hom ho vol pot crear una empresa. Aquest dret, tanmateix, cada vegada és més complicat d’exercir, perquè el procés de creació d’una empresa no només és extremadament lent, també està hiperburocratitzat per fer que el ciutadà s’ofegui entre tanta paperassa. I això per no parlar dels dies (bé, setmanes o mesos, per ser exactes) que pot durar tot el procés de creació d’una empresa des de la reserva de nom (quelcom que a Espanya triga tres dies i a Andorra, on tothom sap que n’hi ha moltes més, en necessiten quinze amb penes i treballs), fins al moment en què tens el codi de registre de comerç operatiu. La lentitud en tot aquest procés és volguda, n’estic segur, ja que l’administració justifica la seva necessitat de ser a través de fer complexos processos que en realitat són senzills, amb l’única finalitat que el ciutadà cregui que allò és tan complicat de fer que sense un estat altament burocratitzat, amb centenars de funcionaris en plantilla i administracions centrals i comunals desdoblades, és impossible que el projecte tiri endavant. És la història de mai no acabar dels intermediaris, que sempre són els que fan el benefici a costa dels productors i compradors finals: en aquest cas l’estat és l’intermediari que s’engreixa i justifica el seu sobrepès a costa d’aquells que volen emprendre. Com als negres als Estats Units, a qui se’ls dificulta el dret a vot a través de normatives estatals estúpides, a Andorra l’estat posa traves als emprenedors i empresaris per exercir amb facilitat un article de la nostra constitució.