El títol és d’una sèrie processal protagonitzada per Glenn Close i Rose Byrne, del tot recomanable. Danys i perjudicis –com es va intitular aquí– m’ha semblat un encapçalament adient per parlar del que fan els Estats Units per (intentar) frenar la seva decadència; sabut com és que cap imperi no ha cedit voluntàriament el seu ceptre. Des que es va acabar la guerra freda i es va trencar el ja fràgil equilibri geoplanetari, no han deixat mai de treballar amb totes les eines al seu abast, moltes d’“invisibles” per a l’opinió pública, per apuntalar el seu domini. Ara que ja té un any, la guerra entre Rússia i Ucraïna n’és l’exemple perfecte. A diferència d’altres conflictes: Vietnam, Iraq o Afganistan; físicament no hi estan implicats perquè no els fa falta. Ja hi ha l’OTAN, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, entre altri, que els fan la feina, amb la connivència cega de la Unió Europea; un continent dividit i uns països que són menys comunitat que mai. I per si de cas algú tingués l’ocurrència de discrepar, Nord Stream és la mena de resposta a aital gosadia. Els danys i perjudicis els pateixen les víctimes de la guerra. En totes, la població civil és prescindible –o danys col·laterals en llenguatge asèpticament diplomàtic. Per acabar, i amb tot el respecte pel cònsol honorari d’Ucraïna a Andorra, discrepo. Rússia no pretén la destrucció de l’ordre i la seguretat mundial. Només vol continuar tenint el seu paper a l’auca. La manca de perspectiva i esperit crític juguen sempre a la contra de qui només veu les coses d’un color; perquè mai res no és el que sembla al primer cop d’ull.