Els contes dels germans Grimm ja fa temps que van veure com en cada reedició disminuïa sensiblement la sang i el fetge de les seves pàgines per obra i gràcia de la correcció política. Fa un temps va tocar el rebre a Enyd Blyton, i ara a Roald Dahl. I així, l’un rere l’altre anem adaptant el que és al que ens agradaria que fos, mutilant la literatura –especialment la infantil i juvenil– al que toca: a fer que tothom encaixi, encara que sigui com les germanes de la Ventafocs, amputant-se el peu per poder calçar-se una sabata de vidre. Suposo que a aquest pas, Disney també haurà de justificar d’on li ve aquesta fal·lera de matar les mares dels seus protagonistes o de per què continua perpetuant els abusos –això de petonejar dones inconscients és lluny del només sí és sí–. O potser no, que això de la correcció té arestes més o menys esmolades segons convingui. I no són els únics: la misogínia gens encoberta dels clàssics grecs, l’alcoholisme latent dels adolescents de JD Salinger, els estirabots racistes d’Houellebecq, la Lolita de Nabokov... Què ens passa? Volem reescriure la literatura universal? Que no ofengui, que no interpel·li? Ens erigim en sequaços barroers del Ministeri de la Veritat per decidir què és correcte –avui– i què no, mentre modifiquem i llimem tot allò que no ens encaixa? Ens emparem en la correcció en un temps que era i tenia un viscut diferent del d’avui, i pretenem adaptar-lo en comptes d’explicar-lo. Tan fàcil que seria –si realment ens preocupés el fons– donar context al que llegim. Tanta feina perquè al final la majoria no llegeixi. Ni aquest, ni cap.