Com que no hi ha manera que el Gabi Fernández em truqui per anar a fer un cafè, li tiro el guant des de la contra del Diari, a veure si així despenja el telèfon i ens posem al dia. Tot plegat perquè divendres –a la tribuna– deixava caure que no s’ha de fer cas als experts en comunicació, perquè “cap us dirà què fer per guanyar, tots us donaran consells per no perdre.” I com que ens coneixem –que la veterania és un grau- sé que al Gabi el que li agrada és burxar per fer-nos pensar i anar una mica més enllà del que és evident, i això està bé, perquè demana que els candidats siguin ells mateixos. Llàstima que la fina ironia no sol traspassar les primeres capes dels lectors apressats. Som a les portes d’una campanya electoral i fa dies que els timbals de Jumanji ressonen a les xarxes. Tothom ensenya el seu vídeo, tiktok, piulada o article, i escalfa motors per a debats, entrevistes i mítings de campanya. Ningú vol quedar enrere. En aquest context apareix l’assessor de campanya. Per mirar de fer passar el missatge de la millor manera possible. Perquè els polítics –per bé o per mal– solen tenir altres professions no necessàriament vinculades amb la comunicació –i perquè la majoria, no ens enganyem, es recorda de Santa Bàrbara quan trona. I com a aspirant es poden tenir grans idees, ser molt autèntic i voler el millor pel país –que la virtut se li suposa– però no serveix de gaire si no és capaç de fer-se entendre, de ser creïble i diferenciar-se de la resta. I Aristòtil ja ho deia, que el millor perquè et creguin és dir la veritat. Però grecs i assessors saben també que només amb això ja no n’hi ha prou.