Sembla que cada dia estem més a prop d’Europa, aquesta Europa administrativa i burocràtica xucladora de les sobiranies, centrifugadora de la diversitat, que anul·laria de facto tots els bons acords aconseguits amb ella al llarg dels anys, i tot això obtingut amb un immens treball diplomàtic de formigueta. No obstant això, els nostres governants (en funcions) han accelerat les reunions i els contactes amb la Unió Europea, quan hom demanaria que els tempos fossin de precaució i de cautela, en un moment delicat i especial, amb unes eleccions generals a l’horitzó. La premsa ens informa que cada dia es desgranen més passes importants i també visites intempestives, com la del ministre d’Estat de Mònaco, company de fatigues en la negociació amb el gegant europeu. Ara, el Govern (en funcions), en un exercici de realisme, ja es planteja la possibilitat raonable, que en un necessari referèndum vinculant sotmès a la ciutadania, pugui sortir un NO. Confrontat a aquest hipotètic escenari, el Govern (en funcions) haurà d’avaluar un pla B, desenvolupant un informe redactat conjuntament amb el Principat de Mònaco, on s’hauran de fer paleses davant de la UE, en el cas d’un referèndum amb un resultat contrari als anhels oficials, les nostres diferències, l’existència i vigència dels acords existents i adquirits, i sobretot el respecte. Malauradament, per manca d’una bona comunicació efectiva, la lletra de les negociacions no arriba cristal·lina 5/5 al moll de l’os de la ciutadania, que entenc escèptica enfront d’un gegant que ens imposa, tot i tenir els peus de fang en un món geopolític global.