La desfilada de caps de govern i alts mandataris que volen mostrar el seu suport als Estats Units –ups, encantat estic! Volia dir a Ucraïna, l’exrepública soviètica– és un no parar. De la nostra posició estant, la percepció dominant i que ho contamina tot és que l’univers sencer està contra Rússia i, sobretot, contra Vladímir Putin. És preocupant la passivitat i el seguidisme amb què acceptem aital missatge i continuem fent la nostra com si res. La prepotència amb la qual el bloc bel·licós –sigui de quina banda sigui– no admet ni tolera la neutralitat és esgarrifosa. Manta vegada donem –dono– per fet que la neutralitat és una posició que es pot interpretar a conveniència de cadascú, generant equívocs de tota mena i, per tant, poc realista. Dit d’una altra manera, soc el primer que creu que hom s’ha de posicionar, sigui del costat que sigui. Quedar al mig, la tan maleïda “equidistància”, no és una opció; fins al punt que de manera automàtica acabem posant qui no es pronuncia al bàndol contrari. Diuen: neutralitat; penses: collonades! Doncs ves per on, en aquest cas la realitat és que, ara com ara, més del 80% de la població del món mundial viu en països que no han donat suport a cap dels bàndols d’aquesta guerra. Són dades fredes i asèptiques. Ara pregunti’s: qui vol la guerra? Qui no vol sentir la paraula negociació i encara menys el mot pau? Com sol ser el cas, tot i ser-ne els perjudicats directament i indirectament, el menys important som els milers de milions d’éssers humans que no volem guerra –ni aquesta, ni cap altra–. Com cantaven Golpes Bajos, “¡Malos tiempos para la lírica!”.