Deu anys del Papa Francesc

Em plau molt bastir aquest article com a homenatge al Papa Francesc, en el desè aniversari del seu pontificat. He de referir que em xoca la norma de jubilar els bisbes en arribar als 75 anys. Malgrat entendre la mesura, crec que on primer caldria aplicar-la és en la figura del Sant Pare... Quan fou escollit ja en tenia 76. Potser és una minúcia, però em veia obligat a exposar-ho.

Celebro aquest primer Papa llatinoamericà i jesuïta. Pel seu tarannà, senzillesa, compromís i empenta a hora de dotar l’Església del perfil evangèlic necessari. Festejaria que el seu successor fos salesià. Qui tindria la màxima chance seria en Cristóbal López i Romero, cardenal de Rabat. Seguiria, fil per randa i veloçment, l’estil del Papa Francesc. De cara a una reforma en profunditat de la cúria.

Admiro el seu coratge ficant el dit a la nafra de les finances vaticanes. Així, va crear el consell i la secretaria d’economia. Fidel a l’exhortació de Jesús (Mateu 28:19), “ha anat per tot el món, predicant l’Evangeli”: Cuba, l’Àfrica, els Estats Units, Sri Lanka, les Filipines, Mèxic, el Brasil, Polònia (amb l’esment impactant d’Auschwitz), Portugal, el Perú, Xile, Colòmbia, l’Iran, Kazakhstan, Sèrbia, Bòsnia, Bielorússia, Malta, Grècia, el Congo, Sudan, Egipte, els Emirats Àrabs, Myanmar, Bangladesh, el Canadà, Bahrain, Hongria, Eslovàquia, Panamà, Marroc, Bulgària, Macedònia, Romania, Tailàndia, el Japó, Moçambic, Madagascar, illa Maurici, Suïssa, Irlanda, Estònia, Letònia, Lituània, Suècia, Corea, Albània, França (al Parlament d’Estrasburg), Turquia i Azerbaidjan.

Feta aquesta llista, puntualitzo que l’únic continent que li queda pendent és Austràlia... Pel que fa a Espanya, tenia previst haver-hi viatjat a l’agost. Ho posposà per la impossibilitat de tenir una trobada pastoral només amb joves (com havia fet a Rio de Janeiro, Cracòvia i Panamà, els anys 2013, 2016 i 2019, respectivament). Pels vaivens en investigar la pederàstia i pel clima polític de no-entesa entre els dos socis del govern (PSOE i Podemos).

Quin desencís que en Sánchez no palesi un major grau d’humilitat. Lidera una Església moderna, social i abocada a nous reptes geopolítics. A diferència d’altres bisbes, transmet un sentiment de proximitat amb la gent. Allunyat del deïficament i la pompa, li resten assignatures pendents: encerclar la foscor estigmàtica en casos de pederàstia, definir / ampliar un paper més preponderant de la dona a l’Església, i fixar un criteri clar amb l’homosexualitat i el perdó de l’avortament... Té el cap clar, però la rumorologia sobre una renúncia al càrrec no minva. Amb dificultats físiques i la recent mort del Papa Ratzinger, tot és possible. A nos­altres se’ns demana pregar per ell.

Que sigui capaç de cloure dignament el mandat. Per molts anys!