Sempre que es produeix un fet negatiu relacionat amb menors (la recent violació a una nena d’onze anys en un centre comercial de Badalona, sense anar més lluny), tothom surt a dir que s’ha de fer tal cosa o millorar-ne tal altra a l’escola. Com si l’escola fos part del problema, o fins i tot tingués la responsabilitat subsidiària dels fets. Assetjament? L’escola ha de. Agressió sexual entre menors? Ah, que l’escola treballi tal. Violència masclista? Que els professors parlin de. Però quan diem això, oblidem que l’escola no és com una mena d’estat, amb recursos il·limitats i professionals de diversos àmbits que treballen per solucionar un problema. A les escoles i instituts hi ha sobretot professors formats per dur a terme tasques docents relacionades amb una o més disciplines del coneixement. No podem pretendre de convertir-los en psicòlegs infantils, psiquiatres que tracten problemes de consideració, ciberpolicies que lluiten contra l’assetjament a internet, assistents socials que es fan càrrec de famílies en situacions complexes i, a més, esperar alhora que ensenyin català, matemàtiques o el que sigui. Potser que siguem una mica seriosos i si creiem que certs problemes s’han de treballar en l’àmbit escolar dotem el sistema educatiu dels recursos per fer-hi front amb professionals, i no pretenguem que sigui el professor que es formi en una especialitat que no és la seva com a pedaç als problemes que té la nostra societat i que sovint tenen poc a veure amb el que passa i s’ensenya a l’escola. Que sigui més fàcil passar el problema a un tercer (que potser no pot gestionar-lo) no vol dir que això el solucioni, més aviat el pot enquistar.