n veterà polític, allunyat fa dies de la brega diària i de l’activisme dins del seu partit, em confessava com un lament que érem molt pocs els ciutadans polititzats, és a dir, els que seguíem els afers polítics que construeixen el nostre dia a dia i ens dissenyen el futur del país. I després de fer-me aquesta sentència assegurava que n’esperava molt poc, de les properes eleccions, i vaticinava que tot quedaria igual, amb un increment de l’abstenció, això sí. La conversa amb l’experimentat polític em va fer adonar de com n’estem mancats de referents que facin obrir els ulls i ens convidin, almenys, a escoltar. Potser fa mandra, cert, sobretot en una societat com la nostra on tot és efímer, però aleshores estem abocats que decideixin per nosaltres què podem pensar i què no. Més enllà de la mandra que segur que hi ha instal·lada en un ampli sector de la societat, també és cert que estem mancats de referents, i no em refereixo a polítics d’un o altre signe, sinó a pensadors que creïn una idea de país. Digueu-los pensadors, digueu-los savis, mestres, intel·lectuals... tant me fa, persones que aportin cadascuna el seu cabal intel·lectual per construir un pensament divers sobre com ha de ser el nostre país. El darrer que vam tenir, Òscar Ribas, ens va deixar fa poc més de dos anys, i ho va fer encomanant-nos uns deures –només cal rellegir el seu darrer llibre–, deures que no estem fent. El país camina orfe amb polítics engabiats dins la seva roda de hàmster provocant conseqüències nefastes per a la societat. I és que en general la població exigeix poc i ho constatem una vegada més en aquesta ja llarga campanya electoral.