Quantes preguntes hem de respondre correctament per demostrar que som humans? Amb la democratització – una manera beneita de justificar la brutícia quan esquitxa- de la intel·ligència artificial, la progressiva anestèsia sobre els sentits i la manca d’estímuls neurals que constatem diàriament en la cultura de masses, no ens en calen gaires. Amb tres o quatre preguntes del test Voight-Kampff ja ho tindríem. O potser ni això: què faries si mentre mires la televisió veiessis que una vespa et puja pel braç? Retiraries el braç? La mataries? L’empatia es desdibuixa. Les reaccions epidèrmiques s’imposen. Anem transitant a batzegades, a cops de dopamina. Perquè la felicitat dona massa feina i no anem sobrats de temps. Alguna cosa ràpida i suculenta per dinar. Un got de vi, o dos. Una escapada improvisada. Sexe: ràpid i asèptic. Tot just que et faci sentir viu. Una estona. Que la dopamina ja les té aquestes coses. Vertigen i buit existencial van de la mà. I continuem endavant. Sense pensar-hi gaire. Espantant les vespes a cops de martell, fent veure que no les veiem. Autòmats que des d’ahir rebem missatges contradictoris, construïts i adaptats al que es pensen que la gent vol sentir. Obviant que la gent no vol sentir res que no sigui dopamina. Dopamina, dopamina, dopamina. Renecs contra el que ens causa desconfort, reactivitat davant la contrarietat i manca de propostes que ens impliquin més enllà del like. Pobres candidats. Se’ls gira feina i encara no saben que el test de Voight-Kampff ni tan sols existeix. Jo, mentrestant, mentre pugui, continuaré somiant amb ovelles elèctriques.