Després de donar-hi unes quantes voltes, no he trobat cap altra manera de fer-ho que dient-ho a raig. Messi, a hores d’ara, és un exjugador de futbol. I ho dic com a absolut admirador de qui ha estat –s’ho mirin des d’on s’ho mirin– el millor jugador del món mundial; fins al punt que vaig cridar els gols d’Argentina a la final del mundial, com si fos el meu equip de tota la vida (sic). La seva època és història. Per molt que no hagi perdut el seu toc, el físic i el mental, donen per al que donen, i encarà més des que es va proclamar campió del món. Si tornés de franc i acceptant el paper de referent per als jugadors joves que l’idolatren, se’n podria parlar. Fer jocs malabars amb la malmesa –dit suaument– economia de l’entitat per encabir-lo al vestidor és d’una inconsciència temerària. Que se li deu un homenatge, sense cap mena de dubte. I agraïment etern, també! Dels culers i de tots els aficionats al futbol del planeta. Però, repeteixo, el seu moment de glòria –rematat èpicament i sofertament amb la Copa del Món– ja ha passat. Només veig una raó –interessada– perquè s’estigui alimentant la notícia del seu “fitxatge”: que es faci servir com a element de distracció per desviar l’atenció del cas Negreira. No és el lloc, ni hi ha espai, per entrar en detalls sobre els pagaments del club al senyor en qüestió, però ni Messi salvarà l’entitat d’explicar el cas. L’honor del club, una mà negra, la conxorxa mesetaria, els enemics externs, etc. Els únics arguments que s’han esgrimit fins ara sonen a excusa barata. Més d’hora que tard, s’haurà d’explicar la veritat, assumir la il·legalitat del fet i les seves conseqüències.