Les campanyes polítiques són com les festes d’aniversari infantils: que són un horror però són inevitables. Inevitables perquè no podem no fer-les. A veure qui és el valent que diu al plançó que no podrà convidar la patuleia de vàndals en potència amb qui es relaciona habitualment per anar a suar la cansalada al parc de les boles. I un horror pel mateix motiu: una despesa enorme per passar una tarda de crits, plors, excés de sucre, soroll i regals que l’única cosa bona que té és que arriben planxats a casa i per no voler no volen ni sopar. El mateix passa amb les campanyes. Massa despesa, massa crits, massa plors, massa soroll i massa desplegament de mitjans amb la bona voluntat d’arribar a tothom i l’única certesa de saturar la majoria. Però és inevitable. Un horror inevitable. Perquè tal com ho tenim muntat ni és pedagògic, ni és divertit. I aquesta descripció ens serveix tant per a les festes d’aniversari com per a les campanyes electorals. Perquè els missatges es multipliquen i confonen, perquè davant el soroll de fons, confonem els debats i les entrevistes amb el programa de centrifugat de la rentadora. Perquè les i els candidats –i els pobres que els acompanyen i els donen suport– ja només volen que passi el dia 2 i mira, tal dia farà un any. O quatre, amb una mica de sort. En fi, que no hi podem fer res, però passada Setmana Santa, ja recuperats de tot plegat, potser valdria la pena replantejar-nos –com tantes altres coses– el sistema, i mirar de fer festes d’aniversari entretingudes, no gaire cares i sense tants crits i estirabots. I ja posats, les campanyes, també.