Quina sort que arriba la Setmana Santa i s’acaben ja aquests dies agònics a les estacions, on el xipolleig dels esquís convida més a prendre el sol que a lliscar entre tolls i matolls –i ho dic fluixet per si torna el fred–. Avui també tenim ressaca electoral. Desgastades les soles, els arguments i les confrontacions, només queda felicitar-se, respirar alleujats o llepar-se les ferides, segons convingui. O una barreja agredolça de les tres coses, que ja sabem que els resultats electorals tenen generalment el do de justificar-se i autojustificar-se. Em trobo, però, amb l’inconvenient d’escriure aquestes ratlles abans de conèixer el resultat de les urnes i per tant sense més certeses que sentir el descans general de tornar –d’una manera o altra– a la normalitat. Per això, sense saber a qui correspon l’encàrrec de portar el país de la millor manera possible els propers quatre anys, sí que m’agradaria –si m’ho permeten– demanar-los que tinguin en compte les bones idees que hi havia en els programes dels altres –perquè de generalitats, astracanades i encerts n’hi havia a tot arreu–. Ja està prou complicada la cosa per deixar passar el talent –del color que sigui–. També m’agradaria que continuïn parlant i, sobretot, escoltant els altres, que practiquin això dels debats d’idees i que li perdin la por als mitjans, que caminin més pel carrer i ens saludin –o no– igual cada dia, que es preocupin pel que passa més enllà del seu entorn natural i que hi posin ganes. Tantes com n’han posat per resultar elegits. De fet, com als casoris, la feina comença ara. Després de Setmana Santa.