La campanya de les eleccions generals ha estat rica i fins i tot promíscua en propostes electorals. Els programes de les diferents formacions s’han estructurat bàsicament al voltant de temes cabdals com l’habitatge, el creixement urbanístic i demogràfic, l’encariment de la vida i l’encaix a Europa. No obstant això, i a mesura que avançàvem en la croada, s’anaven destil·lant proposicions i suggeriments annexos, no per això menys importants. Alguns grups i/o partits polítics han abordat de ple la qüestió de permetre la doble nacionalitat, que ara mateix està prohibida a Andorra. Les raons esgrimides pels ponents de la matèria tenen la seva raó de ser, sobre la base de facilitar la vida als ciutadans, però entenc que s’equivoquen en el diagnòstic: un exemple prou paradigmàtic serien les dificultats administratives d’implantació que els estudiants pateixen, en l’exercici de la seva formació fora d’Andorra. Tanmateix, es repeteix el relat amb els professionals andorrans establerts a l’estranger. És evident que segons el seu ordenament jurídic específic, els mateixos estats estableixen unes normes de residència, que poden representar problemes d’establiment més o menys dificultosos. Algunes propostes fan que es mati el gos per erradicar la ràbia: o sigui, que s’admetria la doble nacionalitat, equiparant el ciutadà andorrà al del país d’acollida. La fragilitat de la nacionalitat a Andorra no aconsella, però, abusar d’aquesta cura de cavall. Caldria que l’Estat andorrà, mitjançant mecanismes diplomàtics eficients i pràctics, estableixi i executi convenis acurats amb els estats d’acollida.