Els resultats de diumenge deixen dues coses molt clares. La primera és que Demòcrates ha rebut un suport majoritari electoralment parlant; és a dir, conforme a les regles de joc actuals de la nostra democràcia. Podem discutir sobre el sexe dels àngels i barallar-nos durant hores al voltant de si el sistema electoral, amb el vot parroquial, és representatiu de la nostra societat o no. També podem debatre llargament si el cos electoral és suficientment conforme a la població d’Andorra, malgrat que cal no oblidar que un terç dels cridats a les urnes han cregut que això no anava amb ells, mentre que hi ha una part de la població del nostre país que pot obtenir per naturalització la nacionalitat andorrana i que ha optat (pel motiu que sigui) de no prendre-la. Sabedors de les regles del joc, de les quals cadascú pot tenir una opinió que s’ha d’exposar quan toca, no és del tot de rebut queixar-se al final de la partida. El que caldria plantejar-se és per què en alguna parròquia només s’hi ha presentat una sola candidatura, quan d’allà en surten dos dels vint-i-vuit representants electes del nostre Consell. La segona evidència d’aquestes eleccions és que hi ha un descontentament important que els vots reflecteixen clarament (encara que no els consellers) i que té relació amb temes com l’habitatge, el model de país o les polítiques del Consell. No prendre nota d’aquesta segona constatació, i quedar-se només amb una de les cares de la moneda, pot fer-nos pensar que els resultats electorals validen completament les polítiques dels darrers quatre anys i que ara hi ha qui pot fer el mateix deslligat de mans i peus, cosa que seria un error majúscul. Prenguin-ne nota.