Diumenge passat les urnes van parlar, el veredicte és inapel·lable i no hi ha volta de full. Més enllà de les qualitats i defectes del sistema –que hi hagi dues llistes, que la parroquial no sigui proporcional, que s’arribi a qüestionar el vot en seu judicial, que algun recompte s’allargui excessivament- una de les conseqüències que ha fet córrer més tinta han estat els mals resultats del Partit Socialdemòcrata Progressistes & SPD. Passada la ressaca de la nit electoral, el dijous dia 5, tres dies després, el cap de llista de la coalició, Pere López anunciava públicament la seva renúncia a l’escó al Consell General i que tampoc continuaria al capdavant del partit, després del proper congrés (previst pel 20 de maig). Cal dir que en política els gests són importants, no és descobrir res de nou. Quan em vaig assabentar de la nova, el primer que em va passar pel cap és que per una vegada un polític havia fet el que calia, responsabilitzant-se dels (mals) resultats del seu partit. Collonut! Després vaig caure que sí el gest és important tant o més ho és el moment en què es fa. La renúncia honra Pere López, però hauria estat més fort, més clar, més autèntic que fes el fet quan va comparèixer davant els mitjans la nit electoral. Les xifres eren les mateixes diumenge que dijous. En canvi, el moment ja no tenia, crec, el mateix valor. Suposo que (diumenge nit) l’escrutini i l’acceptació del resultat, havia de ser una situació difícil moment tens i complicat, però era el lloc i el moment. Sigui com sigui ell ha fet un pas al costat, cosa poc habitual en l’espectre polític del nostre país.