Ja no es pot fer broma de res. Arribo a aquesta conclusió després de dies de rebombori al voltant del gag humorístic d’un programa de TV3 en el qual entrevistaven la Verge del Rocío. De seguida una bona colla d’ofesos van posar el crit al cel i ja l’hem tingut muntada, fins i tot amb pronunciament del nostre Copríncep episcopal. Sense entrar a valorar el gag en qüestió (qui l’hagi vist li costarà entendre tant de soroll per un producte humorístic de tan baixa qualitat), el problema rau a saber si podem fer conya de quelcom tan profund com ho és el sentiment religiós de les persones (i el seu accent!). Al meu parer (els que em coneixen saben que me’n cardo de tot, començant per mi mateix i acabant per aquelles persones que més estimo), hauríem de poder fer broma de tot i més, perquè poques coses hi ha més sanes que riure i fer-ho amb alegria. I més enllà d’això, si limitem l’humor (i, per tant, la llibertat d’expressió) ens encotillem a una realitat en la qual un poder superior inexistent ha de traçar les línies vermelles del que es pot dir i el que no. I qui les marcarà, aquestes línies? L’Estat? L’Església? Els jutges? De debò volem viure en un món on hi hagi coses sacralitzades (civils o religioses) de les quals no se’n pugui fer cap broma? Amarguem-nos tots conjuntament, doncs, perquè ara és la Verge del Rocío, però demà serà qualsevol cosa que diguis i que al teu interlocutor no li agradi. Diuen que el riure és una de les poques característiques que ens diferencia dels animals: riguem, doncs, i siguem més feliços i menys animals, perquè quan es prohibeix riure la vida perd una part del seu sentit.