Amb sort, prop d’una tercera part de la nostra vida la passarem treballant. Vendrem el nostre talent, esforç i temps a canvi d’un salari –no sempre just ni proporcional– amb el qual garantir-nos –amb més o menys marge– un sostre, un plat a taula i el més necessari per tirar endavant en una societat –la nostra– que quantifica l’èxit en paràmetres –tan absurds com consensuats– com ara el model de cotxe que condueixes o la roba amb què et vesteixes. Els diners defineixen el teu estatus. És difícil escapar-se’n. Així, aquells que hem heretat –a manca de patrimoni– allò que deia que la feina dignifica i que ens guanyarem el pa amb l’esforç del nostre front, ens trobem amb la paradoxa de veure com, malgrat que continuem corrent dins la roda de l’hàmster –de casa a la feina i de feina a casa–, algunes veus ens parlen de reduir jornades i d’aprendre a conciliar. Només cal veure les noves generacions, que tot just ara miren de fer-se un espai en el mercat laboral. Parles amb ells i molts demanen temps per viatjar, més festius, més facilitats per poder treballar, sí, però també per poder gaudir de la vida. I fan ben fet. Els temps estan canviant. Les professions canvien i ens demanen que ens sapiguem adaptar a un món on les persones cada cop serem més substituïbles en segons quines feines. La manera de treballar evoluciona. Cada cop –en segons quins oficis– es valora més la feina feta que les hores que hi passes. I aquest canvi és irreversible. Com en tot, caldrà saber aprofitar els avantatges d’una manera de fer, que premiarà –si ho sabem fer bé– el talent per sobre la mediocritat.