Una vegada realitzat l’escrutini de les eleccions generals i gairebé a peu d’urna, alguns col·lectius descontents ja busquen raons i excuses, probablement sigui per justificar-se davant d’uns resultats inesperats per dolents, després d’una campanya àrdua i esgotadora que en alguns casos, malgrat els esforços, no ha donat els fruits i objectius esperats. S’ha parlat d’un sistema electoral que afavoreix el territori, perdent a la bugada molts llençols de proporcionalitat. S’ha parlat de pactes preelectorals estranys que condicionaran, o no, els pactes postelectorals. S’ha parlat dels protocols emprats en el vot judicial. Són, en definitiva, excuses de mal pagador, ja que sabem perfectament que el món està farcit de mals perdedors i de bons actors. Culpar unes regles del joc, acceptades d’antuvi, després d’unes eleccions amb resultat fallit es pot qualificar pel cap baix de patètic i també de cínic, i per aquesta raó apegalosa i tediosa no m’hi vull estendre més. Un partit novell amb resultats positivament sorprenents veu en el vot judicial un mar de dubtes, llançant la pedra i amagant la mà, però. Un lletrat, a títol individual, també exerceix accions davant la justícia, sembrant de recels el vot a la Batllia. Probablement, la cadena de custòdia d’aquests sufragis a la Batllia no hagi estat el suficientment curosa, segurament que es pot millorar, de fet n’estic segur que es millorarà en la propera contesa electoral. Tot i que és sabut que la dona del Cèsar ha de ser honrada, i a l’ensems també ho ha de semblar, és molt perillós posar en dubte el que es cou en seu judicial.