Diuen que fer-se gran és aprendre a deixar marxar. Aprendre a acceptar que el nostre món canvia, que res és immutable i que aquells que hi eren sempre ara t’acompanyen en la seva absència. Tots podem veure que les coses canvien, no cal envellir per adonar-se’n. Però tampoc cal arribar a vell per prendre consciència que el món que has conegut en la teva infantesa desapareix a marxes forçades, que per més que t’esforcis a retenir-lo (intentant tu no canviar) s’escola com aigua entre les mans. Fer-se gran també és aprendre a acceptar la pèrdua, o com a mínim a endurir-te quan ocorre: conviure amb la llei de vida que no es pot canviar. Ni es pot obligar ningú a viure si no ho vol, ni som eterns en aquest món. Però sense mort no hi ha vida, un principi dualista que no ens pot fer oblidar que mentre som posseïdors de la segona l’hem de viure amb prou passió per quedar en el record quan es produeix la primera. Perquè és el pòsit en la memòria d’aquells que restem aquí el que marca la diferència entre el traspàs i l’oblit. I és que mentre nosaltres hi siguem, vosaltres d’alguna manera hi sereu encara. Que per molts anys us puguem recordar i que el dol per la vostra marxa avui, demà sigui el consol per la vida que vau viure. Amb els que se’n van, una petita part del nostre món interior i exterior també s’esfuma, es dissipa en l’aire i ja només el podem veure a través dels ulls de la nostra memòria. Queden les fotografies, però tot el que era tangible ara és només record. I començant a viure ja una mica, encara poc, d’aquests records, un s’adona que es va fent gran, vulgui o no...