Si per una cosa s’ha distingit Concòrdia des de la seva existència és per aportar visions diferents de com hem conegut fer política fins ara. El nou partit polític té sens dubte reptes molt importants en la seva irrupció al Consell General, ja que els resultats li han donat la responsabilitat de ser el grup majoritari a l’oposició. El que fins ara plantejava des de la teoria ha de passar a la praxi i aquesta pràctica l’haurà de fer compatible amb les expectatives que ha generat amb apel·lacions a la nova manera de fer política que ha dit representar.
Entrar al Consell General és un molt bon resultat, fer-ho amb la força que ha obtingut és un gran triomf. Ara bé, s’han d’assumir els avantatges i els perills que això comporta per a la formació política. Avantatges perquè tindran una major noció dels dossiers i les seves múltiples arestes i segurament podran formular les seves propostes amb major coneixement de causa –que això no vol dir que fins ara no en tinguessin de coneixement, però en tindran més. Perills perquè entrar al Consell també vol dir entrar a formar part d’un engranatge institucional que acaba absorbint i que massa sovint viu fora de la quotidianitat arribant tard a fer front als problemes de la gent (ho hem pogut constatar en aquest final de legislatura).
El repte és no deixar-se enlluernar pels escons, per l’hemicicle, saber compassar discurs i dinàmica parlamentària fent una complicada oposició en un Consell amb majoria absoluta. Continuar sent el vers lliure que ha estat fins ara, sense rima ni mètrica, una composició poètica que per si mateixa es defineix com a rebel·lió en el camp literari.