Aquesta ha estat la setmana de Jan Laporta, és a dir del Barça, és a dir del cas Negreira. Roda de premsa pública per a socis, simpatitzants i curiosos en general. Reunions amb les instàncies altes i altíssimes, nacionals i internacionals, amb els vols d’anada i tornada que fessin falta. Salvaguardar l’honor i el bon nom de l’entitat –que és més que un club– mereix els esforços i treballs que calguin i més. El resultat de tot plegat –l’oficial, vull dir–, la resposta dels òrgans i organistes que tallen el bacallà al voltant de la bimba, a hores d’ara (escrivint) és una incògnita. I sincerament, tant me fa. Informes, declaracions, comissions d’investigació, tothom sap com s’acaben. Des que va esclatar l’escàndol de corrupció i es va conèixer la xifra: set milions tres-cents mil euros (poca broma) que el Barça hauria pagat per suposats favoritismes arbitrals, no s’ha donat cap explicació o argument mínimament creïble, ni per activa ni per passiva. El recurs fàcil ha estat assenyalar el Reial Madrid, el sac dels cops preferit. Les tradicions, que no es perdin, només faltaria! Petit incís: el Madrid, per si algú en tingués dubtes, “és l’equip del régimen”. Però una cosa no justifica l’altra. Més de set milions pagats durant un grapat d’anys i diverses presidències que ningú no pot aclarir? Laporta s’ha omplert la boca de transparència, com si la cosa no l’afectés, quan és un dels (presidents) directament implicats. Aquesta voluntària falta de claredat perjudica, sobretot, allò que pretesament volen defensar: el FC Barcelona. El cas potser s’aclarirà algun dia. El mal que s’ha fet a la institució ja no té remei.