Dins del plantejament d’ecosistemes polítics democràtics, i a qualsevol país del món, les ideologies marquen inequívocament el posicionament d’un grup o partit, en l’arc parlamentari, amb una geometria més o menys aclaridora. Nova Democràcia va néixer amb voluntat i patent d’esquerres, i automàticament va evolucionar en el Partit Socialdemòcrata, referent de l’esquerra andorrana. Degut a les alternances normalitzades i tranquil·les en les democràcies, el PS va obtenir legítimament, també, l’encàrrec de formar govern durant dos anys. Sigui per desgast, per desencisos, per errors, i segurament per personalismes, l’esquerra es va trencar i va romandre definitivament a l’oposició. A les eleccions del 2023, amb una esquerra sorprenentment i afegiré sortosament reunificada, els resultats no van assolir les quotes esperades, i els màxims dirigents han fet un pas al costat, demostrant un tarannà altament responsable. Una anàlisi acurada i reposada ens assevera que el partit nouvingut Concòrdia ha pouat els seus sufragis a les files dels votants tradicionalment d’esquerres, i doncs del PS. Però, tan volàtil és l’elector d’esquerres? Serà veritat que el votant d’esquerres és un aventurer? És Concòrdia un partit d’esquerres? Tot això ho descobrirem al Consell General, en el nou teatre dels somnis, com ho és també Old Trafford. Romandrem amatents a esbrinar on queda posicionada Concòrdia, i si la metamorfosi de les seves tesis muta en realitats concretes, si els matisos i colors d’Andorra Endavant decoren el parlament i si la marca PS encara lluitarà pel seu instint de supervivència.