Habemus sindicatura, tot i que aquesta figura institucional ha perdut el protagonisme que històricament havia tingut; en una democràcia amb els tres poders ben delimitats, continua tenint el seu espai. Sigui com sigui, a hores d’ara el focus principal de la tensió/atenció està fixat en la composició del futur govern. Res de nou, i més si tenim en compte que abans, durant i després de les eleccions, la quiniela del nou executiu Espot ja era el tema en majúscules. Des dels cercles més exclusius –on es pressuposa que la informació, dit en termes de màrqueting, és Prèmium– fins a les converses de carrer, dinars, sopars o entre copes, el ball de noms i cadires ha estat una constant. Imagino que la cosa deu anar més o menys igual amb els governs dels països del nostre voltant, deixant de banda que les seves dimensions juguen a favor del secretisme i la discreció. Desobeint un dels meus preceptes, he llegit els comentaris anònims a peu de notícia digital que el tema ha generat i, sorprenentment, entre la bilis salta alguna perla prou encertada. Potser encertada no és el qualificatiu més ajustat, però s’hi aproxima. Tant se val perquè al final, siguin quins siguin els escollits, sempre hi haurà qui els posarà a caldo, per dir-ho suaument. La composició d’un consell executiu no és un tema de pa sucat amb oli. Però quan t’assabentes que Joe Biden, el venerable president dels EUA, ha decidit presentar-se a la reelecció per acabar la feina. I que la feina és parar definitivament els peus a Donald Trump, fan passar de cop els escrúpols que hom pugui tenir per la (no) idoneïtat de tal o tal altre candidat a ministre.